La Batalla de França
( II Guerra Mundial, 1940 ) (159)
El comandant dels francesos,
anomenat Gamelin,
era un home sense instint
en els casos compromesos.
"Masacrats" el Polonesos
però lluitant amb braó,
no aprofità l'ocasió,
aquell dropo de francés,
de llençar tot el seu pes
a l'espatlla del bacó.
Aprofitant el moment,
no va atacar cap a l'est
contra un exèrcit modest
molt escurat d'armament.
L'alemany va estar content
del que feu l'animalot
i esperà tranquil del tot
i en Hitler li costà creure
que el francés anés a jeure
a la línia Maginot.
Aquell general tan estrany,
mentre buidava calaixos,
creia que els Països Baixos
era l'objectiu alemany.
Es pensava fer-los dany
i esperava el seu atac,
mes va rebre un fort sotrac,
quan lluny sentí mil cadenes,
preludi que a Les Ardenas
el donarien pel sac.
Liquidada ja Polònia
i aprofitant la dormida
una nació enferverida
aprofità la victòria.
Mils d'alemanys plens de "glòria"
treballaren per la Parca,
Noruega i Dinamarca
van passar a les seves garres,
mentre dormint uns bandarres
se'ls enfonsava la barca.
(1) Quan Espanya reclamava
l'ajuda dels seus veïns,
foren pitjor que escorpins
i cargols de mala bava.
El gal es tocà la "fava"
per bandarra i per gandul,
l'orgull el tancà a un bagul
i el donaren pel darrera,
també la seva bandera
l'alemany si eixugà el cul.
Un cop fou ultrapassada
la ja inútil Maginot,
sols quedà algun escamot
per parar la galopada
d'una gran falca blindada
que atravessà la Bretanya,
per teixir, com fa l'aranya,
una ret de sang i foc,
per encerclar poc a poc
als soldats de Gran Bretanya.
Mentrestant un altre cuny
arribà fins a Paris
i plorà tot el país
i el seu plor se'l sentí lluny.
En De Gaulle va estrenyer el puny
i afectat per la derrota,
només feu una ganyota
lluitant en un camp de golf,
prometent al senyor Adolf
a tornar-li la pilota.
Quan els anglesos fermà
va passar una cosa estranya,
al Führer una lleganya
o un sentiment l'encegà.
Quan podia humiliar
tot l'orgull de la corona,
va deixar passar l'estona
perquè podessin fugir,
demostrant l'esdevenir
que es portà com una mona.
Els anglesos encerclats
i atacats pels avions,
per cinc mil embarcacions
foren molts els rescatats.
En Hitler i els seus malvats
van cometre un greu error,
no imposant-se pel terror,
destruint aquella bossa
que uns anys després, molt més grossa,
no els tornaria el favor.
En Gamelin fou cessat
i en Weygand ocupà el lloc,
ordenant un alt al foc
perquè estava derrotat.
França havia pagat
la putada als espanyols
i ara es quedaven sols,
lamentant els seus pecats,
quatre polítics tronats
amagats com els cargols.
Un heroi de la Gran Guerra,
en Petain, vell mariscal,
es convertí en criminal
al trair la seva terra.
Molt semblant a una desferra,
militar d'escola vella,
va fer un pacte a cau d'orella
amb el que fou derrotat
i a Vichy va ser enviat
perquè l'hi fes de titella.
Una nació derrotada
va formar part dels Cinc Grans
i Espanya, per tres bergants,
deixà de ser alliberada.
Els causants de la putada,
foren Churchill i el francès
recolzats, un xic després,
pel pirata americà,
cada cop que he de cagar
sempre em recordo dels tres.
(1) Aquí m'extralimito amb un llenguatge porcí i barroer, però el record, apart de l'abandó a que ens tingué França durant la nostre guerra fratricida, el tractament criminal que els "gavatxos" donaren a les tropes republicanes que es refugiaren al seu territori, ha deslligat el meu llenguatge.
Decembre de 1997