Índex - Anterior - Següent

 

PEL CAMÍ D'AGELL (149)

Pròleg

Agell: Com caigut del cel,
és un tros de paradís,
tot l'entorn respira encís
que et deixa un regust de mel.
Santa Elena és un anhel
pels veïns de la contrada,
tota l'horta és perfumada
pels seus cultius plens de flors,
que m'impregnaren d'olors
quan emprengué la tornada

. . . . . .

Al deixar la carretera,
vaig trobar el Camí d'Agell,
que encara que sigui vell
hi ha algun lloc que no és el que era.
Com que a mi em plau fer drecera
i no m'importa l'espai,
vaig arribar a can Tatai
per saludar a la senyora,
que encara al seu marit plora
perquè l'enyora com mai.

Tornant al Camí d'Agell,
en un lloc on fa un revolt,
vaig veure on es pon el Sol
Burriac i el seu castell.
El cel, encara vermell,
senyal d'una nova albada,
m'invità a una caminada,
quan va cantar un passerell
i estimulat per l'ocell
vaig arribar a la pujada.

Vaig començar la pujada
encara lluny del fossar
i una cosa em va espantar
per culpa d'una bordada.
Un gos gros, de vil mirada,
amb ganes de mossegar,
una tanca el deturà
dels seus instints criminals,
mentre dos ser racionals
els feia gràcia mirar.

Inclús tenia serventa
que l'ajudava a lladrar
i a l'ensems a copular
quan la bèstia va calenta.
El silenci a cops s'absenta
perquè els gossos de l'entorn,
igual que explotés un forn,
s'uneixen a la palestra
i aquell lloc sembla una orquestra
que et fa desitjar el retorn.

Gossos de totes mides
de tots colors i de raça
un o dos eren de caça
i unes gosses ensopides.
Tots buscaren les sortides,
sense parar de lladrar,
i el soroll no va parar
fins que els vaig perdre de vista,
perquè el silenci els despista
i molts cops els fa callar.

Continuant la pujada
vaig ascendir a un turó,
on es veia Mataró
i gran part de la contrada.
Girant un xic la mirada
es contemplava amb plaer
la Torre de l'Ametller
i una esplanada de pins
i cap a l'est, mar endins,
la silueta d'un veler.

A quatre passes del lloc
s'alça encara molt tronada
una ermita abandonada
maltractada a cops de roc.
Si la va respectar el foc
potser degut a un miracle
o impedit per un obstacle
difícil de superar,
que sigui un lloc per resar
i no un luctuós espectacle.

No sé com el responsable
no es preocupa d'arreglar,
el lloc que en Sebastià
somreia a tothom amable.
Ell voldria un lloc estable
en una ermita decent ,
per poder veure a la gent
i no sentir-se tan sol,
perquè si l'Església vol
seria un lloc excel·lent.

Baixant pel camí d'Agell
seguit d'una garsa coixa,
m'embargà una forta angoixa
al no sentir cap ocell.
El cel era un xic vermell,
com preludi de l'albada,
mig tapada l'estel·lada
per uns núvols bastant prims
que desprenien ruixims
en una nit tan callada.

Em va augmentar la tristor
al passar pel cementiri
i no poder, amb gran deliri,
a la mare fer un petó.
O al menys oferir una flor
a la dona que em parí
i que per mi va sofrir
quan em rondava la mort
i que va ser una dissort
el dia que es va morir.

Era un dia calorós
que emarava de suor,
perquè feia xafogor
i l'ambient era calmós.
Un xic lluny lladrava un gos
amb un lladruc llastimer,
que em feu recordar primer
d'un fet molt trist del passat,
d'un poeta ja enterrat
a l'ombra d'un vell xiprer.

Enterrats a la fossana
un poeta de talent
i un bon pintor procedent
de la terra lleidatana.
Deixaren la terra plana
per escalar Burriac,
portant el poeta un sac
amb un xiquet de carbó
i amb el gas que emana això
va morir en un lloc opac.

El de Lleida es tirà un tir
un temps després que l'Isern
i el seu record serà etern
pel mode que va morir.
Crec que Déu els va acollir
perquè en moments depressius
s'ofusquen cervells més vius
i no saben el que es fan.
Junts enterrats estan
on els ocells no hi fan nius.

Recordo en Martínez Sòria
enterrat molt aprop seu.
A tot això en dic adéu
perquè em falla la memòria
i no invento cap història.
La contrada estava sola
amb la Roca d'en Punsola
apartada del camí
i caminant vaig seguir
envers a prop de l'escola.

Quan s'aixecava la boira
dominava la foscor,
feia un poquet de frescor
al caure'm a sobre una roina.
Mentre esperava l'almoina
que em portés la llum del dia,
em va embargar l'alegria
perquè encara sent molt fosc,
va sorgir, de dintre el bosc
una bella melodia.

Molt aprop d'un fontinyol
hi cantava una cardina
i al branquilló d'una alzina
refilava un rossinyol.
També espiava un mussol
que del bosc era el més vell,
aprop seu un passerell
cantava com de costum,
com també ho feia un verdum
i més lluny un estornell.

Vingué un altre rossinyol
i animà la melodia
i la cardina xumia
l'aigua del fontinyol.
Començava a sortir el Sol
i el bosc semblava animar-se
i el mussol per no danyar-se
es ficà dintre un forat
i el bosc semblava encantat
perquè de cop va esfumar-se.

Epíleg

Ja dintre la meva llar,
tan cansat em vaig sentir
que vaig procurar dormir
amb ganes de descansar.
La remor em va despertar,
cregut d'haver somniat,
vaig saber la veritat,
quan era molt baix el Sol
i el bell cant d'un rossinyol
em va dir que hi havia estat.

Abril del 1997

 

Índex - Anterior - Següent