La  meva mort

            Poema original

                   d'en

          Josep Garí i Pons

                             Dedicatòria

El  poema és dedicat
a les persones que es llencen
a escriure tot el que pensen
amb tota sinceritat.
No sento credulitat
per aquells que, cada dia,
s'envolten d'hipocresia
o raspallen al mossèn
per assolir, al primer intent,
ser rata de sagristia.

                       Pròleg  

 Ningú s'ha atrevit a escriure
quelcom de la seva mort
i ha estat una gran dissort
no fer-ho quan es va viure.
En el món tothom és lliure 
d'expressar-se amb llibertat
i per dir una veritat
que a tots els mortals espanta,
quan a mi pel text m'encanta  
escriure-ho amb profunditat.

                La meva mort

Que és la mort ? . És un sospir,
un sublim motiu de lloança
i és un crit a l'esperança
molt fàcil de definir. 
El que no sap què és patir
i sols coneix el plaer,
no arribarà a entendre bé
que la mort no és un torment
i sí un alliberament
d'aquells que han perdut la fe.  

Sento l'alè de la mort
al mateix mig del clatell,
però per malalt i per vell
accepto aquesta dissort.
Més que un drama és una sort
que esdevingui el desenllaç
a pesar que, rompre el llaç
que m'uneix amb els parents,
fa que uns tristos pensaments
m'entristeixin el traspàs.                                                                                   

Sento la mort que s'acosta
i m'envolta en son mantell
i un aire fred al clatell
com el que ve de la costa.
Si això és la seva resposta,
és com un repte que imanta,
perquè tot ella m'encanta,
ni em preocupa en cap moment,
puix em treu d'un sofriment
que, més que la mort, m'espanta.

Més, treure'm del cap no puc
que, un cop dins la sepultura,
tota la meva figura
es converteixi en un suc,
que dels ulls en surti un cuc,
i faci molta fortor.
Per evitar tot això,
prego que, sobre una bíblia,
em juressin la família,
la meva incineració.

 Deixo el món amb alegria
i a l'encens, amb certa por
perquè temo la foscor
i enyoro la llum del dia.
Penso en la Verge Maria
i en l'existència de Deu,
més, si el fill, des de la creu,
signà la seva existència,
vull demanar-li clemència
perquè em porti al costat seu.

No crec en els capellans
per no haver seguit l'exemple
del que va llençar del temple
a una colla de marxants.
Es creuen representants
del que va morir a la creu,
per mi, estan molt bé a la seu
llegint els seus breviaris,
rebutjo els confessionaris,
sols vull confessar-me amb Déu.

Tenia molt poca edat,
quan se'm posà el reuma al cor
i, durant cinc anys, la mort
no es mogué del meu costat.
La meva gran voluntat
i ganes de voler viure,
assoliren que fos lliure
com ho és qualsevol jerarca,
aleshores, fins la parca,
del disgust em va somriure.

 Cinc anys entre monges pures,
algunes d'elles molt bones,
mes, quatre d'aquelles dones
eren dolentes i dures.
Barrejant resos i cures
i besant molt poc la creu,
sovint alçaven la veu
per causar-me algun trasbals,
quan les millors, curant mals,
es feien voler per Déu.

Les persones que són riques,
amb la parca als seus talons, 
voldrien que els seus milions
no se'ls desfessin a miques.
Per més que siguin boniques
i gaudeixin benestar,
sabent no val subornar,
i d'això no en tenen dubte,
perquè la mort no és corrupta
i un jorn se'ls ha d'emportar.

Si aquest món fos al revés
i ningú es trenqués la crisma,
tindríem un cataclisme   
a l'enfonsar-se pel pes.
Per això tots els diners,
sian d'ells o d'un amic,
no ha de dar-los cap fatic
i esperar l'esdevenir,
perquè un dia hem de morir
tant el pobre com el ric.  

Respectant el matrimoni,
als fills i néts haig de dir, 
que el dia que haig de morir
han de ser el meu testimoni.
Ni als capellans ni al dimoni
no els vull a l'enterrament, 
feu-me l'incinerament
i pregueu per mi a Déu
i graveu la seva creu 
amb actitud reverent.  

El cofre amb la meva pols,
l'ha d'envoltar una senyera,
millor si fos primavera 
perquè aquest temps és més dolç.
Allà a prop d'aquells revolts
hi tindré la meva mare,
que vull que estimeu encara,
igual que la meva dona,
que espero que massa estona
no em deixi sol com el pare.

     Epíleg

 Mes, ara per acabar,
vull oferir un homenatge
a un home de molt coratge
que uns anys va ser el meu germà.
Un record per la Pilar,
un petó pels meus dos fills
i als néts, que salten com grills,
una abraçada de l'avi
que fins el jorn que s'acabi,
els lliurarà dels perills.

Josep Garí i Pons. Maig de 1994