L'autor considera aquesta com una de la més important de les seves obres. Ja de petit havia pensat en escriure-la. Finalment, la va poder escriure i va fer un nombre molt limitat d'exemplars. La Segona Guerra mundial ha estat sempre una de les seves grans aficions: batalles, personatges, màquines de guerra, etc. Posseeix una extensa biblioteca i extensos coneixements sobre aquest fet que va seguir des de la seva joventut.
La batalla de Stalingrad (1942 - 43)
Poema bèl·lic històric de la 2ª Guerra Mundial
Josep Garí i Pons (1997)
Próleg
Capítol I - La lluita per la ciutat
Capítol I I - La contraofensiva
Capítol III - L'encerclament
Capítol IV - L'agonia del Sisè Exèrcit Alemany
Capítol V - La Derrota
Capítol VI - Lloança al 62 Exèrcit rus i el Mariscal Bassili Ivanovic Txuikov
" ¡ Stalingrad és nostre ! Els russos ocupen encara algunes cases. ¡ Que es quedin allà !. Això és un assumpte d'ells. El nostre, ja està complert. La ciutat que porta el nom de Stalin es troba a les nostres mans. El Volga, la gran artèria russa, està paralitzada. I no existeix força al món capaç de moure'ns d'allà."
"Això us ho dic jo, l'home que mai us ha enganyat, l'home en qui la Providència ha confiat la càrrega i la responsabilitat d'aquesta guerra, la més gran de tota la història de la Humanitat. Jo sé que vosaltres teniu fe en mi, i podeu estar segurs, ho repeteixo amb tota la responsabilitat davant de Déu i la història, que no marxarem mai de Stalingrad. ¡Mai! Per molt que ho desitgin els bolxevics . . ."Paraules dites per Adolf Hitler a la ciutat de Münich el 9 de novembre de 1942.
" ¡ Ai, Adolf ! ¡ Quin tio més llest! ¡ Però que llest ! Ha sortit tot tal com ell augurava."
Víctor Nekrasov
"Aquí estan aquestes poques cases. Aquí està Mamayev, pla i lleig. I, exactament com berrugues, les dos berrugues al cim dels dipòsits. ¡ Oh ! ! El que em varen fer sofrir aquests dipòsits !
¡ Inclús ara em fa ràbia mirar-los ! I darrera d'aquelles runes rogenques -que tenen les parets com un garbell- començaven les posicions de Rodimtzev, una franja d'uns dos-cents metres. ¡ Dos-cents miserables metres ! Passar per tota Bielorussia, Ucrania, el Donetz, les estepes calmuques. ¡ I no poder franquejar dos-cents metres ... ! ¡ Ja-ja !Víctor Nekrasov
Quan tot just tenia 19 anys, internat en un hospital, aqueixat d'una greu enfermetat, es desenvolupà la batalla de Stalingrad. La meva simpatia era pels russos (no soviètics). Encara recordava els criminals bombardejos perpetrats per l'aviació alemanya, no contra objectius militars, sinó contra la població civil. Cal recordar el criminal bombardeig de Guernika, les bombes sobre les ciutats de Barcelona, Madrid i altres poblacions espanyoles. Aquests bombardejos enviats per Adolf Hitler, l'assassí més gran de tots els temps, afavorint al -aleshores rebel- General Franco, feu que em decantés a favor de les tropes aliades i desitgés de tot cor la derrota nazi.
Explico tot això per justificar el partidisme pro-rus que emana el poema. De totes maneres, ningú pot negar l'heroisme rus i la derrota nazi.
Un cop restablert totalment d'aquella maligna enfermetat, gràcies a la bona gent de Vilassar de Mar i als sacrificis de la meva santa mare, i encara impressionat per la més gran i sagnant batalla de tots els segles, vaig fer el propòsit de fer-ne un poema. Treballs teatrals i d'oficina, varen fer que quan estava en òptimes condicions de joventut i facultats mentals, me n'oblidés. Posteriorment, un cop casat i amb forces obligacions de treball i família, em fou impossible.
Als 53 anys vaig agafar una enfermetat nerviosa que, a pesar de disposar de tot el temps del món, m'impossibilità de llegir i escriure. El poema quedà al tinter.
Fou als 73 anys quan, fent un esforç quasi sobrehumà, el vaig fer.
Degut a les escasses facultats mentals m'ha sortit un xic tronat. Trobareu situacions equivocades, inclús repetides, faltes poètiques, de coordinació, etc. Espero em sabreu disculpar. Us puc assegurar que, segons els historiadors, la batalla es desenvolupà, mes o menys, tal com explico en el poema.
Estic satisfet, encara que molt tard i mancat de salut, d'haver pogut complir una il·lusió. Sols em resta el dir-vos que sense l'ajut del meu fill Francesc, no m'hauria sigut possible fer el poema.
Espero que us horroritzi per tractar-se d'una obra de sang i destrucció.
L'autor. Octubre del 1997
Inici de pàgina
Capítol I - La lluita per la ciutat
A un exèrcit ben armat
li fixaren l'objectiu
d'arribar fins un gran riu
per conquistar una ciutat.
El seu nom Stalingrad.
Dos homes l'han desitjada,
per un d'ells fou defensada,
l'altre assolí destruir-la
per després reconstruir-la
onejant la Creu Gammada.
Feta a runes des de dalt,
pels stukas alemanys,
si feren als russos danys
li augmentaren la moral.
Emparant-se en un corral
o des d'una claveguera
els sortien pel darrera
matant-los d'un tir de bala,
rematant a cop de pala
al nazi que mort no era.
En aquell infern de foc,
on les pedres es fonien,
sols el homes resistien
per morir-se a poc a poc.
Tots els gossos d'aquell lloc
tenien el seu motiu
per tirar-se prest al riu
i arribar a l'altre vessant,
mentre anava batallant
el soldat que estava viu.
En Txuikov, que era un valent,
atià a la seva tropa,
admirant a tota Europa
pel seu lluitar contundent.
Tant ell com la seva gent,
passaren al contraatac
i sortint d'un lloc obac
varen anar per la dreta
i esgrimint la baioneta
lluitaren com un cosac.
Van combatir dos soldats
de facció ben oposada,
un d'ells amb la Creu Gammada
l'altre una Estrella amb brodats.
Per culpa d'alguns malvats,
malgrat que no es coneixien,
s'escopien i es ferien
i guanyà el que tingué sort,
perquè l'altre caigué mort
entre uns matolls que es podrien.
Apostat un tirador,
en posicions molt ingrates,
els matava com les rates
i els nazis tenien por.
De Berlín vingué el millor
per liquidar a l'emboscat,
sent el nazi un descuidat
al no preveure el perill
i morir com un conill
amb el cap mig destrossat.
L'alemany estarrufat
de guanyar tantes batalles,
degut a les moltes falles
no s'imposà en el combat.
Va escometre Stalingrad
creient-se superior
i allí cometé l'error
de desdenyar a l'eslau,
creient-se que era un esclau
i un combatent perdedor.
La sang ària era vermella
igual que la sang eslava,
un soldat això pensava
quan besava una rosella
i agafant un tros d'estella,
per falta de munició,
va lluitar com un lleó
per defensar Stalingrad,
perquè perdre la ciutat
era perdre la nació.
Amb el fusell empunyat,
com el vell feudal l'espasa,
va lluitar casa per casa
utilitzant un forat.
Tota aquella heroïcitat,
al nazi, cosa normal,
li va minar la moral
i el rus li perdé la por,
al comprendre que el valor
era un do per tots igual.
L'immoble del rus Puvlov
promptament fou ocupat
per un grup que havia estat
al contraatac de Rostov.
L'estratègia d'en Txuikov
els seus homes van comprendre,
quan el nazi els va sorprendre
i d'allí els desallotjà,
mes el rus d'un cop de mà
assolí tornar-li a prendre.
No hi havien claus ni panys
i a les parets molta grassa
i es dominava una plaça
molt vital pels alemanys.
Per causar-los tots els danys,
fortificaren l'immoble,
fen servir qualsevol moble
per taponar les finestres,
que per això eren destres
aquells russos fills de poble.
Els nazis amb valentia
i atacant sempre a les fosques,
morien tots com a mosques
crivellats amb punteria.
Amagats durant el dia,
jugaven a les baralles
i feien servir les palles
de penyora per pagar
i així fins que es va acabar
la més cruel de les batalles.
El rus cobria les baixes
evitant la llum del dia,
perquè el foc d'artilleria
escombrava bots i caixes.
Homes amb faixins o faixes,
acordaren decidits,
travessar el Volga a les nits
amb barques i vitualles
i retornar amb les deixalles
i amb tots els soldats ferits.
Sortien d'esquifits ports
soldats per cobrir les baixes,
acompanyats per les caixes
on hi enterraven els morts.
Cada jorn eren més forts,
mentre el nazi es dessagnava
perquè en Paulus no esperava
reforços d'un dictador
que, creient-se emperador,
a poc a poc els matava.
En Paulus cagat de por,
demanà per retirar-se
i en Hitler pogué emprenyar-se
i li manà amb veu de tro,
tremolant d'indignació:
¡ Si al riu Volga has arribat
i ocupat Stalingrad,
tens l'ordre d'allí quedar-te
o envio, per rellevar-te
un general més gosat !
Inicià, seguint-lo a prop,
en Paulus, l'últim atac
i el rus va rebre un sotrac
que per poc no parà el cop.
Alguns cosacs al galop
i un batalló de valents,
lluitaren fins amb les dents
per derrotar l'enemic
i el nazi sentí un fatic
que frenà als seus combatents.
I després d'un breu descans,
continuà l'ofensiva
que no va ser positiva
per oposar-s'hi els ivans.
Portant bombes a les mans,
quan passaven els blindats,
una colla de soldats,
amb unes ments molt serenes,
destruïen les cadenes
i morien destrossats.
L'estratègic Mamaiev,
diversos cops ocupat
i igual cops recuperat
per uns soldats de Kíev.
L'oficial Tuguiev,
un dels principals actors,
en la lluita pels tractors,
defensava una paret
usant sols el ganivet
contra quatre tiradors.
Els efectes destructors
dels Stukas alemanys,
varen causar molt de danys
entre innermes pobladors.
Es sentiren alguns plors
d'uns quants marrecs innocents,
que eren inconscients
de tot allò que passava
ni que la ciutat sagnava
per culpa d'uns indecents.
Si els hi faltaven les bales
i defensaven un lloc,
ho feien a cops de roc
o tallant caps amb les pales.
Feien servir les escales
per pujar dalt d'un replà
i des d'allí batallar
amb valor i amb insistència
i entre tanta resistència
l'últim atac fracassà.
L'alemany sofrí un afront,
que no mitigà el motiu
que en un punt arribà al riu
i partís el cap de pont.
Bocabadat quedà el món
quan es va poder enterar
que l'exèrcit que ocupà
mig sòl rus, perdés la guerra
per dos-cents metres de terra
que no pogué conquistar.
Capítol I I - La contraofensiva
Els russos van concentrar,
als flancs d'aris confiats
més d'un milió de soldats,
amb armes per estrenar.
No hi deixà de figurar
el famós T-34,
tanc que valia per quatre,
millor que els dels alemanys
i costava danys i afanys
assolir poder-lo abatre.
Defensaven els dos flancs
cinc divisions romaneses (1)
esperant les escomeses
de l'enemic i els seus tancs.
Enfrontats rojos i blancs
en la mateixa ciutat,
el Tsar va perdre el combat,
i Stalin posà el seu nom
perquè al món sabés tothom
que era seu Stalingrad.
(1) Inclosa una divisió hongaresa.
Un silenci sepulcral
regnava una matinada
i una boira inesperada
va retrassar el temporal.
Semblava un jorn anormal,
mes quan despuntava el dia
mil boques d'artilleria,
escopint foc i metralla,
preludi d'una batalla
contra els nois de Romania
Cents de carros de combat
carregats d'infanteria,
irrompiren aquell dia.
i assoliren fer un forat.
El romanès espantat
intentà la resistència
i morí sense clemència
per voler tapar una escletxa
i el rus amplià la bretxa
donant-li més consistència.
Fet allò els soldats de torn,
uns veterans molt soferts,
trobaren espais oberts
on allà hi havia un front.
Sense ningú al seu enfront,
seguint la sendera amb tacte
i esperant tenir contacte
amb amics que amb ells lluitaren,
a Kalash s'encaminaren
per capturar un pont intacte.
Amb quatre tancs capturats
i vestits com l'alemany,
prepararen un parany
que enganyés a molts soldats.
Fars encesos, tots sentats,
a l'estil de l'enemic,
passaren, fingint fatic,
apoderant-se del pont,
no deixant de fer-los front
fins rellevar-lo l'amic.
L'ala dreta progressava
derrotant al romanès,
i ni els nazis feren res
mentre el front s'enderrocava.
L'exèrcit es retirava,
fugint a la desbandada
i la tropa despistada
es dirigí a la caldera,
on la lluita encara era
ferotge i acarnissada.
La pèrdua de "Octubre Roig"
i "Barricades", inclús,
assolí que un gamarús
a Berlín es tornés boig.
En Paulus no feia goig,
se'l veia pàl.lid i flac
i en veures a dintre un sac,
va fer parar l'ofensiva
i es passà a la defensiva
per aturar un contraatac.
Rodejant Stalingrad
per l'esquerra i per la dreta,
varen fer la gran punyeta
a un führer que era un malvat.
Ell es creia un gran soldat
i que era un ser invencible,
la llegenda fou possible
fins que va perdre la guerra
per dos-cents metres de terra
i el desengany fou terrible.
Desbordats els romanesos,
els russos de les dues ales
protegint-se de les bales
varen sortir quasi il·lesos.
Fins i tot bastant sorpresos
per tantes facilitats,
van dirigir els seus soldats,
tant l'ala nord com la sud,
fins al contacte absolut
i . . . ¡ els alemanys encerclats !
Els alemanys ben fermats
no es pogueren escapar
i amb tots ells es van quedar
les restes dels aliats.
Els presoners emprenyats,
com si fossin escorpins
escopien els verins,
i, perquè per una errada,
fos la primera vegada
que eren ells qui estaven dins.
Molts atrets per La Caldera (2)
baixaren a Stalingrad,
on el Sisè dessagnat
rep un reforç que no espera.
Quan l'ajuda no supera
la falta de munició,
amb aquella condició,
sense ni un mos per menjar,
moriran o hauran d'anar
a un camp de concentració.
(2) Nom donat pels russos a la bossa d'Stalingrad
Capítol IV - L'agonia del Sisè Exèrcit Alemany
Malalt de disenteria
va deixar un rastre de sang
que sobre el sòl, que era blanc
el vermell es dissolia.
Quan l'alemany es moria
ara jovenet encara
i l'angoixa de la cara
es borrà amb la seva mort,
ans maleí al dictador
i cridà la seva mare.
Un gran grup es replegà
atacat per tots cantons,
mentre un grapat de canons
no el deixava respirar.
Lentament va recular
fins la mateixa ciutat
i buscant un bon forat
per intentar-se amagar,
ell mateix es va buscar
la fossa per ser enterrat.
Un soldat que desertà
acompanyat d'un company,
el consumia l'afany
de voler-se suïcidar.
Sense valor per matar,
abans no ho fes l'enemic,
va assolir que el seu amic
el matés tirant-li un tret
i l'altre apretà el gallet
per usurpar-li l'abric.
Per evitar un mal pitjor,
varen fer una línia estreta,
batejada "Violeta",
com a lloc de contenció.
Cabia una divisió
d'homes fanatitzats,
pocs antitancs pels blindats,
trinxeres de neu i fang,
preludi de molta sang
per uns soldats mal armats.
Cent-deu boques de canó
vomitaren ferro ardent
preludi d'enterrament
dels soldats de contenció.
Aquell foc de destrucció.
matà nazis bruts de fang,
que, amb la barreja de sang
que sortí de les ferides,
quedaven molt embrutides
les cotes de color blanc.
Després de l'artilleria,
atacaren cent blindats
i tots ells acompanyats
per russos d'infanteria.
No havia acabat el dia
que la tropa derrotada
va fugir a la desbandada,
seguit de la baioneta
i la línia "Violeta"
la van deixar abandonada.
Els nazis, batent records,
remogueren molt de sòl
per construir "Girasol"
un conjunt per fer-se forts.
No podent enterrar els morts,
perquè el subsòl era dur,
sense escrúpols per ningú
servien de parapet
i preservar-se del fred
en un gener que era cru.
Igual que a la "Violeta"
res va servir per res
i enqueixaren el revés
per l'esquerra i per la dreta.
Després d'aquella desfeta
els supervivents van fugir
assolint-se dividir
i amagar-se pels barrancs,
des d'on els tiradors francs
borraren el seu destí.
Destacant-se en la blancor
es veien les siluetes
dels restes de les desfetes
que eren morts sense dolor.
Mirant-te de refiló
a un alemany mort d'un tret,
el seu semblant estrafet
per la fam i el sofriment,
ploraràs de sentiment
abans de fer-li un retret.
Pogué aterrar un avió
que, un cop lliurat de la carga,
escrigué una història amarga
tan cruel que no té perdó.
En lloc de dar protecció
als qui tenien passatge,
la tropa es tornà salvatge
i trepitjant els ferits
entre gemecs, morts i crits
tots volien fer el viatge.
El Júnker es va omplir tant
de covards i desertors
que engegaren els motors
per poder sortir volant.
Molts es quedaren penjant
i ja a l'aire, alguns soldats,
caigueren al buit llençats
i acabà la seva sort,
esdevenint-los la mort
quan ja estaven deshonrats.
Pitomnik: Tot ple de sang,
de cadàvers mutilats
i moviment d'uns soldats
que fugien bruts de fang.
D'assassins tenien rang,
deshonrant així els seus fills
i demostrant que els perills
eren per ells com cicuta,
portant-se com fills de puta
i fugint com els conills.
Molts alemanys mig perduts
amb la neu fins la cintura,
cavaven la sepultura
abans de caure abatuts.
Desertors i desvalguts
famèlics i morts de fred,
volien morir d'un tret
per escurçar l'agonia
i algun d'ells fins maleïa
a qui els portà a aquell indret.
Molts d'altres, amb fanatisme,
addictes al dictador,
perquè el creien creador
d'un món nou i del nazisme.
Malversant un heroisme,
que molts d'ells en feien gal·la,
treballaven amb la pala
per fer de neu les trinxeres
i batallaven com feres
fins gastar l'última bala.
Un general amb medalles,
i una ment bastant aguda,
veient la guerra perduda
renuncià a les batalles.
Per acabar amb les baralles,
a l'enemic féu buscar
i amb el rus que van trobar,
de mitjana graduació,
va pactar la rendició
dels soldats que féu formar.
Per conquerir un bastió
nou mesos de lluita cruel
i per triomfar en aquest duel
li fou precís un canó.
La "gesta" valgué un bastó
i en Manstein fou mariscal
que el Führer com a regal
a Berlín li va entregar.
Anys més tard el va enviar
a un sector molt crucial.
La tropa a la defensiva,
mal menjada i mal vestida,
anava perdent la vida
esperant una ofensiva.
En Manstein a la deriva
i molt faltat d'efectius,
per alliberar els captius
sols tenien cent blindats
que, per en Hoth comandats,
se li oposaven dos rius.
Quilòmetres que els separava
mal comptats més de vuitanta,
on la guardia no era tanta
perquè el rus no ho esperava.
En Manstein que confiava
alliberar els encerclats,
va llençar tots els blindats
contra el front de l'enemic
que amb l'embat va cedir un xic
aconseguint dos forats.
Un cop obert el forat,
lliure de russos l'estepa,
va llençar tota la trepa
en direcció a Stalingrad.
El del Kremlin preocupat,
en Malinovski ordenà
que en Manstein fes derrotar
al marge del riu Miskova,
proveït de tropa nova
i cent tancs per estrenar.
L'intel·ligent mariscal,
un dels millors d'Europa,
va distribuir la tropa
a la riba oriental.
Un Manstein original,
sabia que era esperat
i no va eludir l'embat
i cent tancs "T-34"
a molts "Mark-4" va batre
i el nazi perdé el combat.
Va finir la galopada
per arribar a Stalingrad
i en Manstein molt capficat
va rebre la garrotada.
Ja en el camí de tornada,
llegí escrit en lletra clara
que igual que a Guadalajara, (3)
els italians van fallar,
perquè el rus el va arrasar
com molts recordem encara.(3) Guerra Civil Espanyola. Batalla de Guadalajara
Cent avions aterrats,
dos terços de tancs destruïts,
vint-mil morts i molts ferits
en un intent fracassat.
Fins un pacífic soldat,
quan va rebre la notícia,
en mig de tanta immundícia
les calces es va cagar,
per haver-la de dinyar
en mig de tanta brutícia.
Qui els havia de salvar
d'una mort tan denigrant,
a tots ofengué cridant
com un porc que han de matar.
Molts dels que el van escoltar,
responsables del desastre,
feren cara de pollastre
tot donant-li la raó
i el gros de l'aviació
marxà per anar cal sastre.
El gran mariscal de l'aire,
responsable principal,
fou l'home que féu més mal
sense que l'afectes gaire.
Lladre, trapella i xerraire,
prometé aprovisionar
als soldats que van cerclar
amb més de cinc centes tones,
quan a les diades bones
no va arribar al centenar.
Caminant per la pineda,
amb un fusell automàtic,
metrallava aquell fanàtic
matant russos a sang freda.
Protegits per una arbreda,
li enviaren, sense afanys,
per evitar fes més danys
a un soldat que el va matar
i de prop va contemplar
que era un vailet de quinze anys.
Per odiar a aquell ex-pària
del bigoti de raspall
deixà de ser el seu vassall
en la lluita sanguinària.
L'Alemanya mil·lenària
que predicà aquell taujà
a Stalingrad va sagnar
quan ell va pujar a la via
i aquell general moria,
era l'últim prussià !
Paulus, futur Mariscal,
d'aquells que tot ho acata,
vivia com una rata
al seu quarter general.
Ser un covard va ser fatal,
quan va perdre la partida,
podia salvar la vida
de les restes d'un exèrcit,
rendir-se no tingué èxit
pel mot: Rendició prohibida.
Un alemany, jove encara,
que va adorar el dictador,
va rebre un dispar de mort
que li destrossà la cara.
Recordà la seva mare,
dels consells que li donà
i morint-se va plorar
perquè no volia morir
lluny del ser que el va parir
i el país que el va enganyar.
A un rus de l'alta serra,
que amb res s'havia ficat,
el vestiren de soldat
per enviar-lo a la guerra.
Defensà la seva terra
com el millor dels eslaus,
volgué volar com les aus
i el va abatre un antiaeri
i no se per quin misteri
sortí il·lès amb quatre blaus.
La cosa es posà molt greu
per l'alemany mal calçat,
quan tenia congelat
el seu peu sobre la neu.
Les botes d'un amic seu,
mort abans per les granades,
no servien ni folrades,
perquè al canviar de botes
les carns li sortien totes
per trobar-se gangrenades.
El gros dels supervivents
volien capitular,
extrem que no veien clar
uns criminals elements.
Uns estrangers combatents,(4)
forces de les SS,
aquests sols tenien pressa
de lluitar i tentar la sort
perquè eren damnats a mort
per culpa d'una mala peça.
(4) Em refereixo a les SS alemanyes d'Stalingrad.
Arrencats els distintius,
la marca d'un ser salvatge,
per culpa d'un tatuatge
eren caçats com perdius.
Culpats per molts greus motius,
un cop eren capturats
els posaven ben formats,
procurant no causar alarmes,
els passaven per les armes
i tots els vius rematats.
La peça que ja he citat
era en Himmler, el botxí,
que un cert dia els va dir:
cometeu l'assassinat.
A Rússia la novetat,
es sentí quasi a diari,
carregant-se un comissari
o a un soldat rus quasi mort.
Crec que la seva dissort
no mereix cap comentari.
Molt a prop d'Stalingrad
existeixen molts barrancs,
des d'on els tiradors francs
mataven el rus soldat.
Per finir amb la mortaldat,
cent morters tirant alhora
mataven als de la vora
i als de lluny com a perdius
i els que encara estaven vius
tenien òrgans a fora.
L'alemany un bon soldat,
que potser s'ho creia massa,
amb el conte de la raça
que algú li havia inculcat.
Al camp havia aterrat
un Junker amb molta carga,
que després de la descarga,
carregaren els ferits
que van passar esfereïts
una experiència amarga.
Gumrak: Lloc de criminals.
Fou l'últim camp d'aterratge
i una ramada salvatge
amb el rang d'oficials,
com els pitjors animals,
assaltaren l'avió
i sense contemplació
llençaren d'ell els ferits
per quedar-s'hi, els malparits,
i buscar la salvació.
En Goering que prometé
abarrotar al sisè exèrcit,
el dropo no tingué èxit
per les raons que us diré.
Perquè aquell mentider,
per afalagar el seu cap,
que era el Führer com se sap,
a ningú va consultar
i al final va resultar
una ampolla sense tap.
Es creia tenir avions
i molts camps d'aviació,
queviures a discreció
i pilots valents i bons.
Això foren il·lusions
que en Richthofen(5) esfumà
i tot el que va enviar,
el panxut de les medalles,
foren poques vitualles
i municions per matar.
(5) Cosí del "Barón Rojo"
Com que el Führer l'estimava
li concedí el seu perdó,
mentre un quart de milió
d'alemanys el detestava.
El que en Paulus esperava
les engrunes va obtenir,
mentre el rus va aconseguir,
després d'un temps de combatre,
uns cinc-cents avions abatre
quan en Richthofen morí.(6)(6) Es va suïcidar.
D'una manera salvatge
i amb l'intent de fer-se dany,
tant el rus com l'alemany
lluitaven amb molt coratge.
Canvià tot el paisatge,
fins les pedres es fonien,
els gossos lladrant fugien,
els morts baixaven pel riu
i dintre d'aquell caliu
sols els homes resistien.
De Berlín varen venir
uns soldats especials,
que actuaven com animals
amb ganes d'esporuguir.
De res els hi va servir,
perquè perduda la por,
els russos amb gran braó,
llençaren un contraatac
i fou tant fort el sotrac
que destruí el batalló.
En un combat contundent,
per evitar ser un esclau,
un tinent que no era eslau
va morir heroicament.
Espanyol de naixement,
mare revolucionària,
d'una forma temerària
envers Rússia va emigrar,
tinguent-lo d'acompanyar
la mare, "La Pasionària".
S'acostava l'enemic
al fosc Quarter General,
quan de sobte el Mariscal
s'alçà i es posà l'abric
per ordenar al seu amic
que li fes un bon cafè
i busqués un rus serè,
per parlar de rendició
i intentar la salvació
del restant del seu Sisè.
Anomenat Mariscal
gairebé feia tres hores,
quan es reuní aleshores
amb un jove general.(7)
Rendició incondicional,
fou la proposta del rus,
acceptant el gamarús
sols amb una salvetat,
marxà amb un cotxe tapat
per colgar el cap com l'estruç.
(7) General rus Sumilov.
A l'acte de rendició
en Txuikov no hi fou present,
segur pel ressentiment
d'en Paulus al vencedor.
Va ser molt entendridor
veure els captius en filera,
per la blanca carretera,
amb la mort als seus talons,
emmerdats els pantalons
i evitant mirar endarrera.
El Führer ja sabedor
de la rendició total,
digué mal del Mariscal
i del seu Estat Major.
Amb la seva veu de tro,
no digerint el revés,
fins va culpar als presoners
d'haver perdut la batalla,
desitjant, el gran canalla,
que un mal llamp els fulminés.
Escampats sobre la neu,
més de cent-mil alemanys,
varen morir pels afanys
de victòria d'un ateu.
Ell no va portar la creu
perquè solament manava,
ni tan sols es preocupava
del revés innecessari,
ni que el seu Reich mil·lenari
a Stalingrad s'esquerdava.
Ell solament esperava
l'arribada de l'estiu
per poder tornar aquell riu,
que l'obsessió no el deixava.
Ocupar Kursk desitjava,
com un nen una simbomba,
quan ni tan sols una bomba
caigué a Kursk ni als seus voltants,
tingué derrotes tan grans
que cavà la seva tomba.
L'exèrcit seixanta-dos,
allà es va cobrir de glòria,
aconseguint la victòria
sobre un exèrcit famós.
En Paulus, home orgullós,
no assolí guanyar el combat,
perquè un pagès fet soldat,
al que motejà "El Bruixot",
va ésser el qui va fer el sot
per colgar-hi al sisè aïllat.
En Txuikov, quasi immortal,
per l'entrega i el valor,
va fer-se mereixedor
del bastó de Mariscal.
El seu exèrcit total,
sempre estigué a l'avantguarda
sols va quedar a reraguarda
els ferits i algun merdós
i el que era el Seixanta-dos
va ser l'Octau de la Guarda.
També va tenir l'honor
de perseguir als alemanys,
per causar-los tots els danys
que els hi minvés el valor.
Al riu Oder amb rencor,
aquells soldats tan virils,
van atacar, amb altres mils,
a les tropes alemanyes
aplastant-los com aranyes
i ocupar el cau (8) dels rèptils.(8) Berlín
Índex - Anterior - Següent - Inici de pàgina