Índex - Anterior - Següent

AUGE I CAIGUDA DEL BARÇA (063)

(ANYS 1991-92-93 i 94)

PRÒLEG

Com en temps del dictador,
hem tingut Any de Victòria,
i tots hem respirat l'eufòria
de ser doble campió.
Després, a continuació,
Primer i Segon Any Triomfal
i el Tercer semblava igual
quan començaren les penes
amb la desfeta d'Atenes
per culpa del Mundial.

Tot l'equip va ser cridat
per ser a la competició
i, tement una lesió,
es va mostrar reservat.
Tothom sap el resultat.
Mig equip s'hi va cagar
fent servir, per aixugar,
la samarreta Blaugrana
i allí caigué la façana
que al Barça desmanegà.

BARÇA 1993 - 1994

El que en Johan Cruyff ens revela
per la tele, en breus moments,
de trepitjar els sentiments
en defensa de la pela
es cosa que a tots repel-la.
Aquestes declaracions
faran que siguen taurons
tots els dirigents del Barça
si no acaben amb la farsa
d'un dels més grans fanfarrons.

Quan va començar la Lliga
i els resultats eren bons,
va dir, pels quatre cantons,
que el equip faria figa.
És com si passés una ortiga
pels collons dels jugadors
i als de tots els seguidors,
que creient les profecies
d'aquell que es creu el Messies,
començaren els errors.

Quan en Laudrup va enviar
a sentar-se a la banqueta,
seguit d'en Zubizarreta,
tot l'equip va tremolar.
I l'assumpte es va agreujar
quan canviant jugadors
per presumptes nous valors
i amb l'intent va fracassar,
ell mateix es cabrejà
i cometé més errors.

Un dia es va esfonsar el món
quan, guanyant per tres a zero,
els van aixecar el plumero
al Vicente Calderón.
No sé si agaferen son
i varen quedar adormits,
o va ser causa dels crits
provinents de la banqueta,
però a la plantilla completa
s'els veia molt afligits.

Es va canviar mig equip,
omplint-se mitja banqueta
i el pobre Zubizarreta
semblava tingués la grip.
Més d'un soci estaba tip
de que fossin perdedors,
quan, culpant als jugadors,
els "misters" es disculpaven,
al revés, de quan guanyaven,
es creien ser els guanyadors.

Un jorn va perdre la Copa
amb un equip de Segona
i per poc no s'abraona
per desfer la seva tropa.
S'en parlà per tota Europa,
perquè, si és greu que perdés,
set o vuit dies després,
la desfeta fou més grossa
quan al camp del Saragossa
va perdre per sis a tres.

Passada aquella tempesta
ja no hi va haver cap més reny,
l'entrenador posà seny
i va ser com una festa.
Després de la reconquesta,
l'equip de sempre s'unia
i jugaba amb alegria
i el porter Zubizarreta
no pensava amb la banqueta
estant a la porteria.

L'entrenador els va dir:
"si desitgem el guardó
hem de jugar molt millor ..."
i tot l'equip va complir.
Vàrem poder conseguir,
amb un esforç sobrehumà,
cada setmana guanyar
convertir-se en un allau,
que fins va batre, al seu cau,
a un Madrid que es va emprenyar.

Arribà el dia final
i ho teníem molt fotut
perquè un equip conegut
els podria fer molt mal.
Abans de llençar el penal,
ni una mosca respirava
i el Deportivo el fallava
perquè els nervis feren figa
i el gallec perdé la Lliga
mentre el Barça la guanyava.

Amb el triomf, fora penes,
cohets, petons i abraçades
persones esperançades
de sortir triomfants d'Atenes.
Però les ments més serenes,
creien dificil guanyar
a un equip com el Milà,
que atresora molta història,
però molts culés, plens d'eufòria,
l'optimisme els ofuscà.

Amb avió i autocar,
anaren a rebolcons
disset mil socis dels bons
que ho varen pagar molt car.
Els seus no varen guanyar,
ni feren el gol de l'honor
i empassant-se l'amargor
i envoltant-se en un sudari
passaren per un calvari
de llàgrimes, sang i suor.

La Junta volant marxà,
potser ignorant el problema
i això planteja un dilema
que pot ser un dia es sabrà.
Dels que varen viatjar,
un ,no paint la desfeta,
va inventar una malifeta,
més sagnant que les espines,
per carregar-se en Salinas
i al porter Zubizarreta.

Davant la televisió,
l'entrenador va fer un tracte,
renovar un any el contracte,
de qualsevol jugador,
si quedava campió.
Com en Cruyff no té memòria
això ha passat a la historia
com una jugada bruta
i ademés, sense disputa,
com una pila d'escòria.

El Barça ha guanyat la Lliga
i és subcampió d'Europa
i si s'ha perdut la Copa
és que l'equip va fer figa.
Ni com a tradició antiga,
ni com un acte de fé,
no s'ha anat a la Mercè
com un flamant campió
i aquell presumpte aliró
ha resultat ser un merder.

TEMPORADA 1994 - 95

EPÍLEG

Ja fa temps que no ha plogut
i a tot arreu hi ha sequera
i aquesta primavera
el Camp Nou estarà aixut.
En Romario s'ha perdut,
en Laudrup ens va deixar
i el "mister" vol canviar
a l'Stòitxkov per mandrós
i com han dit més de dos
en Koeman s'en vol anar.

Aquella gran davantera
que entusiasmava a les masses,
s'ha esfumat en quatre fases
i el Barça no serà el que era.
Un culpable de primera
no marxa, ni a cops de roc,
perquè vol dirigir el joc
fins que el Barça faci el pet,
que serà el noranta-set
si abans no el treuen del lloc.

 

 

Índex - Anterior - Següent