Col·laboracions publicades al periòdic mensual Vilassar Actiu.
Vilassar Actiu (Col.laboració)
1 - En Jeroni Carmanyola
2 - L'Anton Edo
3 - En Jaumet Dom
4 - En Josep Garí, poeta (auto-crítica)
5 - L'Esperança, "La llevadora"
6-L'Antonieta, la puntaire
7- Mossèn Pere Ribot , poeta
8 - El Doctor Pombo (Don Joaquín Fernández)
A l'amic Josep Sirvent i Rovira
9 - L'Orquestrina Llibre
10 - Mossèn Andreu Teixidó
Vilassar Actiu (Col.laboració) (048)Vilassar ja té un diari
que surt un cop cada mes,
i intento, si m'es permès,
un recó complementari.
Seria el meu comentari
recordar-vos temps passats,
perquè d'els molts disbarats
i mulladers del present,
s'en cuida gent competent
per mitjà dels enterats.
Vint-i-cinc anys hi vaig viure
a aquesta vila, que estimo
i cap elogi escatimo
que d'ella no pugui escriure.
Adhuc recordo el somriure
d'un barber vingut de Blanes,
molt bon noi i amic d'en Planes,
"periquito" al cent per cent,
que, el seu posat d'innocent,
admirava a les fulanes.
Sóc molt amic d'en Sirvent
i de tota la família
i recordo amb goig, l'Emília,
una monja competent.
També recordo en Junyent
i el "Tifa", de carambola,
i el xerraire d'en Sambola,
que era bastant tarambana,
i inclús recordo en "Massana"
i en Jeroni Carmanyola.
(seguirà)
....
1 - En Jeroni Carmanyola (055)Era un boig inofensiu
que de tothom era amic
i portava un vell abric
tan a l'hivern com l'estiu.
Era un home poc festiu
que deia uns mots que mereixen,
encara que un xic fereixen,
que siguen reconeguts,
tal com "objectes peluts"
i el mot famós de "com creixen".
Tenia la gran mania
d'amenaçar amb un bastó
i d'anar a l'estació
alguna vegada al dia.
Per allá s'entretenia
omplint l'andana d'aromes
o emulant al senyor Comas,
fent el senyal de sortida
que per sort no era complida
perquè no estaven per bromes.
Dirigia amb la mà dreta,
ell sol, qualsevol orquestra
que toqués a la finestra
del bar de "Can Bicicleta".
A pesar de no ser atleta
i trovar-se malament
i tenir fosca la ment,
era persona formal
perquè ni fent temporal
no faltà a un enterrament.
Anava a menjar al Pairal
i dormia sobre un banc
i entrava al cine de franc
cada festa, a general.
Mes, vingué el dia fatal
per aquell home rebel
que vivint, sense recel,
va agafar una pulmonia
i després de l'agonia
va empendre el vol cap al Cel.
Març 1995
....
2 - L'Anton Edo (066)
Era un home fastigós
i la més porca persona,
que, quan veia un cul de dona,
el llepava com un gos.
També era escandalós,
quan explicava, a peu dret,
que quan llepava un ullet
ho feia amb tanta afició,
que si trobava un cigró
deixaba el cul molt més net.
Era baix i bru de cara,
el cabell enllefiscat
i anava sovint mudat
com recorda el poble encara.
Si és tirat per fer-se frare,
era home de xerrameca
i amb silenci i poca teca
l'es dinyat de melangia
encara que segons dia
semblava baixés d'Arbeca.
Els diumenges, aviat,
treballava de valent,
respallant i fent lluent
tota classe de calçat.
Qua es creia adinerat
i s'acostava el mitgdia
deia que enllustrés sa tia
i procurava fugir,
tornant fet un figurí
sortit d'una galeria.
Amb un discret dineral
i amb les sabates molt brutes,
no se si anava de putes
o a resar a la catedral.
Com era un xic informal
i segons ell, il-lustrat,
al arribar a la ciutat,
en un vagó de segona,
s'assentava a una poltrona
per fer-se enllustrar el calçat.
Juny 1995
....
3 - En Jaumet Dom (067)
Era un xicot molt forçut,
de caràcter imprevist,
que ningù l'havia vist
que algun cop no estés begut.
El seu aspecte era brut
i bastant vermell de cara,
i era ajudant del seu pare
fent l'ofici de pastor
i el seu progenitor
bevia més que ell encara.
Quan estaven marejats
per ingerir massa vi,
no es deixaven de ferir
si no estaven separats.
Si els dos estaven gelats,
s'acostaven poc a poc
per poder escalfar-se al foc
i això, en lloc d'agermanar-los,
no feia més que exitar-los
acabant a cops de roc.
Un dia el pare es morí
i va quedar-se tot sol
per fer vida de mussol
amb la garrafa de vi.
Quan preferia dormir,
tenia per sostre un corral
i quan un dia es fe mal,
la ferida es va infectar
i el tingueren d'ingressar
a corra-cuita al Casal.
Ni els virus de tota mena
el varen poder matar
i s'en tornà a pastorar
borratxo que feia pena.
Si no assolí la gangrena
portar-lo a l'eternitat,
tampoc fou un refredat,
el ficaren al taüt
al morir alcoholitzat.
Juny 1995
....
4 - En Josep Garí, poeta (auto-crítica) (069)
Quan vaig venir a Vilassar,
era un Diumenge de Rams,
a una casa d'en "Tres Pams"
del carrer de Trafalgar.
El que no puc recordar,
perquè petit encara era,
qui anava a la davantera
per governar la nació,
si el tretzè Alfons, de Borbó,
o un tal Primo de Rivera.
Aquí vaig veure onejar
la senyera tricolor
i també, ple de terror,
el cop d'estat d'un tirà.
Cinc llargs anys vaig pernoctar,
i sols el pensar-hi m'aterra,
al Casal d'aquesta terra,
aqueixat d'un mal molt greu,
quan Hitler, creient-se un déu,
incoà la Segona Guerra.
Ja durant la malaltia,
per passar moments distrets,
les noies dels Rodetets
m'inspiraven poesia.
Per treurem la melangia,
un cop vaig estar curat,
vaig cometre el disbarat
inclús d'escriure sainets
que estrenaven els vailets
algun cop, al Patronat.
Setmanaris molt diversos,
molt arrelats al futbol,
entre ells el "Balón" i el "Gol",
publicaven els meus versos.
Feia poemes perversos
de fets de la població
que passaven de debó,
com "La camisa d'en Flocs"
i sempre seré en tots llocs
poeta de carreró.
Juny 1995
....
.
5 - L'Esperança, "La llevadora" (073)
Esperança era el seu nom
i d'ofici llevadora
i recordo, com la Flora,
Civantos el seu cognom.
Coneguda per tothom
per la seva simpatia,
en un temps que no existia
la Inseguretat Social,
asistia un part normal
amb sobresortint mestria.
Un fet d'ella coneixem:
comprà un biscuter diví
que solia conduir
el seu nebot, en Guillem.
Com aquell que res no tem,
venint d'un cami veïnal(1)
quan entrava al Cami Ral,
un vehicle els va envestir
i de poc els va venir
que no els porta a Ca l'Audal.
Vivia sense tensions
al bell carrer del Rosari
on tenia el dispensari
per donar les injeccions.
Estimava els infantons
i donava confiança
i es mereix una lloança
per part de l'Ajuntament,
un carrer per monument,
el carrer de l'Esperança.
Vas morir qualsevol dia
i vaig trobar-te a faltar,
el buit que ens vares deixar
ens omplí de melangia.
No vaig tenir l'alegria,
quan la mara em va parir,
de tenir-te prop de mi
mes sempre em tractares bé
i vaig plantar-te un roser
que no ha deixat de florir.
(1) Carretera de Cabrils
Setembre '95
....
6-L'Antonieta, la puntaire (076)Vivia al carrer Bartrina
en una casa d'en Sust
on hi viuria a disgust
qualsevol altra inquilina.
Per dintre no era divina,
perquè tot era senzill
i la humitat un perill,
sols tenia una porteta
i allà dins, l'Antonieta,
residia amb el seu fill.
Va caure el fill molt malalt
i el rebost estava buit,
quan l'amor obtingué el fruit
de que ingressés al Casal.
Aquell diner setmanal
que el fill solia obtenir,
tot de sobte es va esmunyir
i es presentà la misèria,
reforçant-l'hi això la dèria
de fer puntes de coixí.
Feu puntes, per cortesia,
pel primer governador (1)
la dona del Dictador
i la Princesa Sofia.
Un treball d'artesania
que ningú va superar
i dones de Vilassar,
a qui agradaven les puntes,
se les veia totes juntes
quan solia treballar.
Tot just despuntava el dia,
suportant calors i freds,
ja cantaven els boixets
una estranya melodia.
Fa molts anys que la perdia
i el dia dels morts encara
li porto una flor molt cara
que la mullo amb el meu plor
i així faci més olor
perquè fou la meva mare.
(1) Correa Weglisson
....
7- Mossèn Pere Ribot , poeta (091)
Segons diu un setmanari,
entre fatigues i afanys,
tan sols tenia tretze anys,
és quan entrà al seminari.
Cantà Missa i fou Vicari
el mil nou-cents trenta-tres.
exercí i tres anys després
esclatà la nostra guerra,
emigrant d'aquesta terra
tement que un boig el matés.
Sense guerra fratricida,
per sentir-se català
el Bisbe el va desterrar
al bell Montseny de per vida.
Fou la meta preferida,
aires purs i camps de blat,
per tot un poble estimat
i temps per escriure versos
i oblidar passats perversos
i gaudir de llibertat.
Estades a Vilassar
per visitar la família,
per Sant Joan dir l`homilia
des de la trona o l'altar.
Un honor es va guanyar,
perquè és un home de bé
i un bon poeta també,
quan l'alcaldia, un estiu,
va posar-li, encara viu,
nom i cognom d'un carrer.
Encara habita a Riells
entre llibres de poemes,
viu feliç, sense problemes
sentint el cant dels ocells.
Els seus escassos cabells
denoten sabiduria,
floreja la poesia
i és home de molt de seny
i sota el massís del Montseny
l'enterraran algun dia.
Març 1996
PÒSTUM
Descansa en pau, Mossèn Pere,
nou Cinto desconegut,
per l'humil que tu has sigut
t'has quedat un xic enrera.
Tu no has mogut polseguera.
com ha fet en Montoliu
i és que la tele d'estiu
per falta d'experiència
no ha tingut la paciència
de remoure el teu arxiu.
Agost 1997
....
8 - El Doctor Pombo (Don Joaquín Fernández) (098)
Junt amb tota la nissaga
es presentà el Doctor Pombo
més conegut per en Bombo,
dels terrenys que mana en Fraga.
Era un baliga-balaga
simpàtic i un xic marrà,
es va establir a Vilassar
en el carrer de Sant Roc,
fent clients a poc a poc
i el "Seguro" el va ajudar.
A mi em deia Don José
i em tenia simpatia
encara que arribà un dia
que una putada em va fer.
Va embarcar per fer un merder
a una monja i un mossèn
en un final sorprenent
que val molt més no parlar-ne,
fins la batalla del Marne
va esser més incruent.
Estava covant la grip
i la febre em devorava
i ell parlava i parlava
igual que el motor d'un "Jeep".
Quan l'home va quedar tip
parlant de la seva vida,
jo quasi tenia el sida
o una cosa molt semblant,
més de quatre hores xerrant
fins que el va cridar la dida. (1)
A pesar dels seus defectes,
era un home afectuós
i el caràcter bondadós
li guanyava molts adeptes.
Tenia coses perfectes
i una mirada gens trista,
i una dona absolutista
i tres fills amb molta gràcia,
que no sé si son a l'Àsia
perquè els he perdut de vista.
(1) El comodí de la família: La Lola.
....
A l'amic Josep Sirvent i Rovira
Descansi en pau (109)Sempre he volgut que gaudeixis
de salut i llibertat,
pel mig segle d'amistat
tindràs l'amor que et mereixis.
Ara ja és l' hora que em deixis
perquè un impuls t' ha llençat
al fons de l' eternitat
i allà descansis en pau,
mes per enyor gens em plau
que aquí sol m' hagis deixat.
3 de juny del 1996
Prego la publicació d'aquesta dècima dedicada aun amic que s' ha mort.
Inici....
9 - L'Orquestrina Llibre (119)Set homes sense sordina
cinc d'ells residents locals
amb instruments musicals
formaren una orquestrina.
No era una orquestra divina,
però tocava formalment
aquella música estrident
que tan bells records en tinc,
com el Boogie Woogie i el Swing
i d'un Goodman imponent.
També tocaven pas-dobles
i vals a la rematada
i anaven alguna vegada
a tocar pels altres pobles.
Eren senzills i eren nobles
i el més jove, el bateria,
menys de catorze anys tenia,
fins avui inclòs s'ocupa
d'admirar en Gene Kupra
per la seva gran mestria.
Es va formar el trenta-quatre,
fou en Llibre el director
si tingué algun detractor
l'home mai es deixa abatre.
La seva orquestra va batre
un rècord sens precedents
tocant ballables a cents
amb els tres anys que existí
i si un dia va morir
fou culpa d'uns insurgents.
En arribar el trenta-sis
i quan arreu feien festa
negres núvols de tempesta
borraren nostre somrís.
La guerra, sens previ avís,
el divuit de juliol,
no fou un jorn qualsevol
perquè rondava la mort
i així s'acabà la sort
d'una local orquestrina
que tot i no sent divina
en guardem un bon record.
COMPONENTS DE L'ORQUESTRINA:
DIRECTOR
Joan LlibreMÚSICS
Joan Llibre : Contrabaix i violí
Jesús Llibre : Bateria
Àngel Riera : Saxofon i violí
Emili Cotet : Saxofon i violí
Domingo Roig : Trombó i violí
Domingo Bargalló : Trompeta (Cabrils)
Miquel Villà : Clarinet i saxofon (Cabrils)
Juliol 1996
....
10 - Mossèn Andreu Teixidó (120)Més que un mossèn, fou un sant,
un capellà pobre i noble,
que va ser l'orgull d'un poble
perquè en fou el fill més gran.
Es passava l'any captant,
trucant les portes dels rics,
rebent diners a pessics,
sens rebutjar la quincalla
i guardant-se la xavalla
aconseguida amb fatics.
Una tómbola feta amb traça,
organitzava cada any,
que servia de parany
per assolir força caça.
Amb donatius de la plaça
i alguna cosa comprada,
sols jugant una vegada
guanyaven coses boniques
i deixaven les gents riques
una bona Picossada.
Quan tot anava molt bé,
algú pensà fer negoci
i exigir que el fessin soci,
per guanyar diners també.
El xantatge no hi va ser,
perquè l'Andreu, incorrupte,
sense cap mena de dubte,
va fer tancar la parada
i des d'aquella putada
la tasca li fou abrupta.
Tots els anys mossèn Andreu,
pel desembre a fins de mes
reunia tots els diners,
per fer cert el somni seu.
Com si fos l'àngel de Déu,
avisava a tot pobret,
que es personés a un indret
per entregar-l'hi un regal,
perquè cap d'ells per Nadal
ja no passaria fred.
Vingué La Guerra Civil
i per ser l'home tant bo,
va rebre la protecció
d'un escamot bastant vil.
Arribà el primer d'abril
i amb ell una pau temuda,
va agafar una feridura,
i tot a ser quasi un sant
i als pobres volia tant,
el portà a la sepultura.
Inici pàgina - Índex - Anterior - Següent